Guanyadors del certamen literari de st Jordi 2019 a Secundària
Aquí teniu alguns exemples de treballs que han guanyat el concurs de la nostra escola:
Patricia Vilchez ; 1r premi prosa catalana 1r Eso
Estimats homes del demà, MADUREU!
Perdoneu, crec que he sigut massa directe.
Però volia anunciar (per a les persones que no ho saben) que els contes Disney, no són realitat. Peter Pan, un noi que mai deixa de ser noi, no existeix. De fet, si de veritat existís, hi hauria moltes persones, potser quasi tota la humanitat, que estarien volant pel cel i no hi hauria contaminació.
Però, em sap greu, la realitat no és aquesta.
La Síndrome de Peter Pan no és gens recomanable. La millor medicina per aquest problema, per la immaduresa, és la responsabilitat. Però això no significa que hem de ser com adults. No. Les àvies, que són unes expertes, diuen que només aquesta època es viu una vegada, i encara que no ens agradi que ens diguin això, ens ho diuen per alguna cosa. Hem de:
Anar de festa, amb precaució de tot el que ens pot passar
Riure
Plorar
Experimentar sentiments
Gaudir de la vida...
El viatge al “Nunca Jamás” no té per què quedar-se oblidat. És una petita representació de la nostra infantesa.
Però, compte, que ser madurs no significa deixar d'estimar. Més aviat al contrari, estimar és un pas molt important. T'adonaràs que hi ha maneres diferents d'estimar i totes són respectables.
És clar, ser madurs no és una cosa fàcil. Però, és que ser madurs no significa només ser responsables. També és canviar la ment. Veure les coses d'un punt de vista diferent, i no només centrar-nos en nosaltres. Obrir els ulls i adonar-nos de tot el que passa en el món.
Homes del demà,
Necessitem la vostra ajuda.
Madureu, si us plau.
Anna Pecellín ; 1r premi prosa castellana 2n Eso
-Em dic Ayana i tinc 7 anys, encara que estic a punt de fer-ne 8, només falten uns mesos. Sóc molt baixa, encara que la meva altura va genial quan m'he d'amagar i refugiar-me. Tinc els cabells foscos com la nit més profunda i rinxolats com un munt de tornats. Els meus ulls són d'un color únic. Crec que no existeix ningú amb uns ulls com els meus perquè tothom té els ulls d'un color apagat i que, per molt que els intentis fer riure per veure la seva brillantor, els seus ulls no milloren, estan com trencats, ferits...
En el moment en el qual sento la suau veu de la meva mare dient el meu nom, em desperto, però no obro els ulls, no tinc forces per moure'm. Em devia haver quedat dormida sobre la seva falda mentre ella em cantava cançons. La seva veu és preciosa, és com si els àngels li haguessin ensenyat els seus bells cants, ara que ho penso, potser va donar classes amb ells quan era petita, no ho sé.
Ella, suaument, m'acaricia la cara i em diu que m'aixequi, si ho faig, em diu que em prepararà un dels meus plats preferits. Però sóc incapaç, estic massa cansada, no sento que en aquest moment em pugui moure d'aquí. Així que continuo aquí adormida, amb els meus ulls tancats.
Mentre dormo recordo un munt de coses de la meva vida. Visc en una ciutat que està en guerra des de abans que jo neixes, però això mai ha impedit que jo visqui la meva vida amb normalitat. El meu pare és la persona més divertida que he conegut mai i la meva mare és la millor persona que ha existit en la meva vida. El meu germà ja fa un temps que se'n va anar a lluitar amb l'exèrcit, encara no ha tornat, però jo sé que està bé, ja que ell és el més fort del món.
Me'n recordo perfectament del dia en què la meva mare em va explicar el significat del meu nom i el perquè me'l van posar. Em va explicar que Ayana significa "flor bonica" i que l'havia triat perquè sabia que jo creixeria com una flor preciosa, la qual amb els seus colors enlluernaria a les persones i els ensenyaria que en la vida sempre s'ha de tenir esperança i que per moltes dificultats que es trobin sempre s'han de saber sobrepassar.
Ara és el meu pare el que sento que em diu que em desperti, ell ara no està bromejant, no està fent les seves típiques bromes, per això sé què m'està parlant seriosament. No l'havia sentit mai amb aquesta veu de súplica. Jo em vull despertar, així que ho intento un munt de vegades. Però res passa, els meus ulls, els quals s'han anat apagant mentre dormia, ja no es poden obrir. Però no perdo l'esperança i ho segueixo intentant.
Començo a sentir mal per tot el cos. Molt mal. Mai havia sentit una cosa semblant, però per molt mal que senti aconsegueixo obrir a poc a poc els ulls, la llum del dia em cega durant una bona estona. Quan aconsegueixo obrir els ulls veig al meu davant al meu pare i a la meva mare petrificats. De cop el meu pare comença a reaccionar i se m'acosta mirant-me als meus ulls oberts. La meva mare, a poc apoc, també s'acosta, encara que més lentament que ell. El meu pare em diu que m'esperi, que de seguida avisaria a una infermera perquè em tractes. Però en un moviment ràpid, que em causa un mal horrible a tot el cos, el paro.
Jo no podia continuar aguantant el mal que em feia tot el cos, així que en un últim somriure, vaig tornar a tancar els ulls, mentre sentia els plors i crits dels meus pares perquè despertés altre cop i no els deixes sols. A poc a poc les seves veus es van anar apagant fins que només quedava silenci.
Només despertar-me ho havia recordat tot, jo havia sigut una altra víctima dels milions que moren cada dia per culpa de les guerres, però gràcies a unes persones no vaig acabar morta al moment sinó que van aconseguir que m'hagués pogut acomiadar un últim cop de les persones a les quals més he estimat en la meva vida, de les persones que m'han cuidat i m'han ensenyat, dels meus pares.
La flor que sempre havia aguantat ben viva i brillant a poc a poc es va anar apagant fins a ja no poder brillar més. Però no va desaparèixer, sinó que per fi va poder tornar a ser lliure. Lliure com un ocell volant pel preciós cel blau.
Paloma Méndez; 1r premi poesia castellana 4t Eso
Tú, portadora de lo efímero,
de bendiciones sobrantes,
despedida desde el cielo
hija del dicho arte.
Letras en un caldero
vacilan formando un nombre,
condenado tal proverbio
a ser fiel a tu cultura.
Quien pudiera igualar
lo que esa palabra esconde.
Pues no es casualidad
que Esmeralda sea tu nombre.
Esmeralda es la hierba
en la que se miran tus ojos.
Esmeralda es el carmín
y si no pues lo transformo.
Carmín que envenena tus labios
y a todo aquel que los toca,
pero esa maldición
caería una vez y otra.
Aguda nariz la tuya
pero muy llena de gracia,
dicen que fue el mismo Dios
quien decidió crearla.
Llegaríamos al cuello,
que debe aguardar un mundo.
Pues a tal mesura de arte
no se resiste ninguno.
Y quien quisiera ser remate
para asomarse a tu escote.
Siempre digno ante los ojos
y ardiente al desabroche.
Y al caer la oscura noche
se ilumina una figura.
Blanca luz tiñe el valle
que prosigue tu cintura.
Vientre esculpido por dioses,
caderas delirantes,
capaces de dar vida
y de quitarla al instante.
Bajo llave ahora me encuentro
lo que irrita los oídos,
pues hay cosas que es mejor
que solo sepa uno mismo.
Deslizándome entre curvas
armónicas cual guitarra,
al fin tocaremos suelo
como si de punteo se tratara.
Versos de amor no quisiera
que ustedes interpretaran,
pues hacia las esculturas
aún no he sentido nada.
¿Una mentira de cuento?
Esperen al desenlace.
Pues no todo lo que brilla
merece una joyería.
Pero parece que un hueco
en tu alcoba se ha ganado,
pues a la luz de la luna
pasabas por el valle pálido.
No te culpo por ansiar
el lirio recién plantado,
pues el tren de mis veinticinco
pasó hace rato de largo.
Solo te digo a ti
Esmeralda de sus ojos:
no te agarres nunca al viento
que se te lleva de un soplo.
Fet per: Lia Casas i Laura Alfonso
No hay comentarios:
Publicar un comentario